El sopar de l'Internauta

Aquesta és la crònica del sopar de l'Internauta, dissabte passat, 27 de maig, a la Taberna de la Granota, a Sils. En un altre moment ja tindrem temps de fer la crítica gastronòmica del restaurant que, com tots, va tenir els seus punts positius i alguns de més fluixets.

La cita era entre dos quarts de nou i les nou, i la puntualitat, més que correcta.
A poc a poc va començar el degoteig d'internautes. La Mercè i en Rossend; en Txerra i la Roser; la Montserrat i en Ramon; en Joan Lluís i la Cori. L'un va preguntar a l'altre: què sou els del sopar de l'Internauta? Perquè, és clar, alguns no havien estat mai a cap de les trovades.

El personal anava arrivant amb una cadència més pròpia de la cerimonia dels Oscars que no pas d'un sopar d'amics: en Pere, l'alma mater del sopar, amb la Pino, en Josep Maria amb la Núria, en Jordi amb la Pura, en Kiqu amb la Pilar...

Al voltant d'un quart de deu va arribar un dels tres "singles" de la nit, en Toni, amb una samarreta de Cracròvia molt maca. Minuts abans ho havia fet l'Ermengol i l'últim seria l'Òscar, desprès de deixar als seus nens ja dormits, a casa, amb la seva dona: tot un esforç, perquè viatjar des de Barcelona per anar a un sopar té el seu mèrit. De fet, tots nosaltres vam fer aquest esforç i el resultat va compensar.

A partir d'aquell moment la trobada es va convertir en una espècie de Sonimag. Va ser un moment memorable: com al llunyà Oest americà, un treia la càmara i un altre també; una foto per aquesta banda, dues més per l'altra. Es que, això de les digitals ha revolucionat el món (i l'economia) de la fotografia.

Vam seure a taula i les cambreres van demanar quin era el segon plat que cadascú volia. La idea era fer un tast d'entrants i un segon a escollir. Mentres esperàvem que l'Òscar arribés ens van posar uns talls de fuet, unes arbequines i els porrons de vi per anar fent més gana!!! Un cop hi erem tots els comensals va començar la desfilada de platets: unes amanides, els cargols, unes patates amb carn i ou... i les famoses granotes que donen nom al restaurant. També es cert que no tothom és amant de cargols i de granotes, així que alguns es van menjar el que altres no volien.

Entre plat i plat, xerrades i més fotos. Es va parlar de tot i de res, de política i de família, de tecnologia i de gastronomia, de linux i de windows... Potser l'únic problema, com acostuma a passar amb taules massa llargues, va ser que els d'un costat no podien sentir als de l'altre costat.



Desprès van arribar les postres, amb majoria de gelats i sorbets, i els cafés. Cap a dos quarts de dos, més o menys, feiem les últims fotos i els amos del restaurant tancaven els llums del local, a veure si marxavem d'una vegada.
Era l'hora dels adéus... o millor, de "fins la propera vegada".